SCAR TISSUE: origen i final d’una cicatriu

SCAR TISSUE: origen i final d’una cicatriu

Hi ha persones que ens entren a dins, com si caminessin damunt d’una alfombra vermella, són benvingudes cegament, amb els braços oberts i somriures de neu. Mica en mica les guardem i protegim embolcallades amb seda fina en el nostre interior. Es converteixen en un tresor que ens escalfa i il.lumina. Ens toquen alguna fibra desconeguda que encen aquella espurna màgica. Llavors, a través dels nostres ulls els veiem rodejats d’una aura d’admiració i desitg que gira i gira en una espiral sense fre.

Quan algú t’entra dins d’aquesta manera et sents viu i el perfum del frenesí et desperta cada dia. Elèctric. Viu. Somiador. Il.lusionat. Rialler. Generós. Magnètic.

En una paraula: Millor.

És per això que quan hi ha alguna fisura, alguna estella rovellada que es clava inesperadament, el dolor es multiplica i esdevé intens. Se’ns crema la llengua amb el regust àcid del ferro oxidat. Et deixa perplex i momentàniament paralític.

Marejat. Anestesiat. Insensible. Entumit.

La brújula no mostra cap rumb i et sents desorientat i dolgut. Un punyal de gel t’atravessa el pit i un esglai esgarrifós queda aturat a la gola. A mig camí entre l’estómac i l’aire lliure d’una boca oberta… És sord, mut… Com quan vols escapar del perill i no pots córrer, les cames no responen i els teus moviments són lents i pesats mentre tot al teu voltant és tant estrident i ràpid com la velocitat de la llum.

Quan seduït per la son i el cansament aconsegueixes superar la fase de sorpresa inicial i incertesa emocional, arriba el plor. També és quan s’encenen, als intestins, les candents brases roges de la fúria. La decepció. L’engany. La traició.

En definivita, és la senyal inequívoca de que el cos està llest per començar a desembolcallar aquell petit farcellet de seda, aquell tresor ara convertit en un troç de fusta corrupte.

Els ulls responen, de manera contundent, escopint cendres de carbó. Deixem anar, deixem sortir per buidar aquell espai preciós que reservem a aquells que creiem s’ho mereixen. Cada llàgrima tardana obre la porta per, posteriorment, tancar-la al seu darrere.

Amb els anys assumeixes que no hi ha culpes, que només es tracta de moments desafinats. Etapes divergents. Instants rivals.

Aquest pensament acredita que les persones valen la pena, que son bones per naturalesa. Això no vol dir que no et facin mal, conscient o inconscientment, però és purament una qüestió de ritmes. Cada un de nosaltres correm la marató a un pas diferent, uns esprinten, altres caminen i d’altres van a bon ritme constant…

El que a un li convingui per tal de no perdre la respiració.

Aquesta és una reflexió que costa d’interioritzar, però un cop fet, ajuda a perdonar i enviar riu avall tot allò negatiu. Purifica.

Al cap del camí, acabat el procés i neta la cara, néix l’estimada cicatriu, bonica, dolça, preciosa, ja curada, sense crostes. Bésala i despedeix-te.

Tatuatge del record, tant necessari. Aprenentatge. Mostra de vida, record del passat i bagatge personal.

Però el millor de tot és que, mentre té lloc aquest feixuc procés…

En escrupulós silenci, a l’habitació de la seda els motors rugeixen i la màquina de cosir treu fum. Es van teixint els nous colors de la seda que embolcallarà la propera il.lusió.

I quan tot està llest, ja només queda un últim pas.

Tornar a obrir la porta.