martes, 8 de noviembre de 2011

#eldebate


#eldebate

Un nuevo Lunes que avanza hacia el invierno. Éste, sin embargo galopa, diría, hacia el “20N”. Iniciamos una semana que conlleva una carga añadida, una carga moral y de responsabilidad social para el ciudadano de a pie. A pesar del desasosiego e incertidumbre actuales, por no decir aborrecimiento masivo, ahora debemos centrarnos por unos días en escuchar lo que aquellos que lideran el camino tienen que decir o, más bien, vender.
Vemos y escuchamos a los candidatos cuando nos levantamos y queremos recibir las últimas noticias sobre el tráfico antes de ir a trabajar, (los que pueden). Al tomar el café después de comer, antes y después de la telenovela, en los espacios gratuitos de anuncios  de campaña electoral y, finalmente, antes de ir a dormir nos mandan otro recordatorio en un ejercicio de orden subliminal.
Nos damos merecida cuenta de que las urnas son el bien más preciado. Tiempos atrás te identificabas con un partido y aunque tuvieras pequeñas discrepancias, seguías andando con él, porque desprendían confianza y básicamente realidad. Ahora a duras penas te fías de sus sombras, hay una sensación permanente de engaño, malversación e incompetencia laboral.

Ayer fue Lunes y los candidatos de los dos partidos mayoritarios para la presidencia española se enfrentaron en un debate televisado de duración limitada. Dejando en la sombra al resto de partidos que también constituyen el Parlamento.
Fue un cara a cara barbudo y conservador con toques de ciencia ficción en un plató que pretendió, sin éxito, teñirse de blanco neutral. Unos candidatos en la piel de un vendedor de pescado, en una subasta matutina. Claras se manifestaron las intenciones de cada uno de ellos.
El PSOE liderado por Rubalcaba salió desbocado después de las primeras palabras del candidato oponente, Mariano Rajoy.
Rubalcaba incidía una y otra vez en sus propuestas de reforma, de revisión, eliminación de recursos sobrantes… A la vez que exigía, vehemente, respuestas e implicación por parte del candidato de la oposición. Tan insistentemente que cayó en el hoyo de la repetición y auto-descrédito por aborrecible.
La odiosa ignorancia que permanentemente Rajoy le propiciaba al candidato socialista hundió a Rubalcaba en la lástima ajena. Pero también salpicó al populista de prepotente y mal educado. Rajoy siguió en la misma línea de sacar a la luz los errores del pasado, en un ejercicio de desprestigio. Y consumiendo, prácticamente, la totalidad de su tiempo de debate en la crítica destructiva sin aportar nada nuevo sobre la mesa, sin proporcionar soluciones, vendiendo humo. Y así el pescado se sigue pudriendo.

Datos de audiencias confirmaban esta mañana que Cataluña relegó el combate verbal a un tercer puesto en un ranking liderado por programas de entretenimiento como “El convidat” o “Crackòvia”. Claro reflejo del desinterés social. En mi opinión grave y peligroso. Porque echar la vista a un lado no hace que el problema desaparezca. Cuanto más sepamos y más informados estemos, mejor preparados nos sentiremos en el momento de ejercer nuestro derecho constitucional en las mesas electorales.
Por tanto, dentro de mi comprensión, crítica i puntos negativos también para el público que abandonó el barco.

Un debate, en mi juicio, escondido detrás de la cortina de humo de la que nos hablaba Platón. Fue un baile de sombras al que tuvimos que jugar todos para poder descifrar su contenido, en muchas ocasiones sin éxito. Insisto para que salgamos de la cueva y cada uno saque sus propias conclusiones. Es importante que veamos a los personajes en color y con la luz del día.
Termino creyendo que un único debate no aclara nada. Creo que vetar los demás colores políticos resta opciones al ciudadano y al país. Que además no respondieron a las claras, clarísimas preguntas que sobrevuelan en las cabezas de cada ciudadano. Que el orden del día fue escrupulosamente corregido hasta llegar a una lista de temas absolutamente estériles. En definitiva, un gran ejercicio de cinismo que contribuyó a una gran tomadura de pelo general. ¿y ahora, qué?

miércoles, 2 de noviembre de 2011

SCAR TISSUE: origen i final d’una cicatriu


SCAR TISSUE: origen i final d’una cicatriu

Hi ha persones que ens entren a dins, com si caminessin damunt d’una alfombra vermella, són benvingudes cegament, amb els braços oberts i somriures de neu. Mica en mica les guardem i protegim embolcallades amb seda fina en el nostre interior. Es converteixen en un tresor que ens escalfa i il.lumina. Ens toquen alguna fibra desconeguda que encen aquella espurna màgica. Llavors, a través dels nostres ulls els veiem rodejats d’una aura d’admiració i desitg que gira i gira en una espiral sense fre.
Quan algú t’entra dins d’aquesta manera et sents viu i el perfum del frenesí et desperta cada dia. Elèctric. Viu. Somiador. Il.lusionat. Rialler. Generós. Magnètic.
En una paraula: Millor.

És per això que quan hi ha alguna fisura, alguna estella rovellada que es clava inesperadament, el dolor es multiplica i esdevé intens. Se’ns crema la llengua amb el regust àcid del ferro oxidat. Et deixa perplex i momentàniament paralític.
Marejat. Anestesiat. Insensible. Entumit.
La brújula no mostra cap rumb i et sents desorientat i dolgut. Un punyal de gel t’atravessa el pit i un esglai esgarrifós queda aturat a la gola. A mig camí entre l’estómac i l’aire lliure d’una boca oberta… És sord, mut… Com quan vols escapar del perill i no pots córrer, les cames no responen i els teus moviments són lents i pesats mentre tot al teu voltant és tant estrident i ràpid com la velocitat de la llum.
Quan seduït per la son i el cansament aconsegueixes superar la fase de sorpresa inicial i incertesa emocional, arriba el plor. També és quan s’encenen, als intestins, les candents brases roges de la fúria. La decepció. L’engany. La traició.
En definivita, és la senyal inequívoca de que el cos està llest per començar a desembolcallar aquell petit farcellet de seda, aquell tresor ara convertit en un troç de fusta corrupte.
Els ulls responen, de manera contundent, escopint cendres de carbó. Deixem anar, deixem sortir per buidar aquell espai preciós que reservem a aquells que creiem s’ho mereixen. Cada llàgrima tardana obre la porta per, posteriorment, tancar-la al seu darrere.

Amb els anys assumeixes que no hi ha culpes, que només es tracta de moments desafinats. Etapes divergents. Instants rivals.
Aquest pensament acredita que les persones valen la pena, que son bones per naturalesa. Això no vol dir que no et facin mal, conscient o inconscientment, però és purament una qüestió de ritmes. Cada un de nosaltres correm la marató a un pas diferent, uns esprinten, altres caminen i d’altres van a bon ritme constant…
El que a un li convingui per tal de no perdre la respiració.
Aquesta és una reflexió que costa d’interioritzar, però un cop fet, ajuda a perdonar i enviar riu avall tot allò negatiu. Purifica.

Al cap del camí, acabat el procés i neta la cara, néix l’estimada cicatriu, bonica, dolça, preciosa, ja curada, sense crostes. Bésala i despedeix-te.
Tatuatge del record, tant necessari. Aprenentatge. Mostra de vida, record del passat i bagatge personal.
Però el millor de tot és que, mentre té lloc aquest feixuc procés…
En escrupulós silenci, a l’habitació de la seda els motors rugeixen i la màquina de cosir treu fum. Es van teixint els nous colors de la seda que embolcallarà la propera il.lusió.
I quan tot està llest, ja només queda un últim pas.
Tornar a obrir la porta.

lunes, 5 de septiembre de 2011

Paraules en escalada integral


 PARAULES EN ESCALADA INTEGRAL.

Serà perquè estem en èpoques de crisis econòmica i social que certes paraules agafen embranzida i escalen cap al cim sense anclatges, fixacions ni mosquetons… Practiquen l’escalada integral però, contradictòriament en aquest cas, l’esforç és mínim i l’única força física necessària perquè arribin a dalt de tot es l’ús reiterat i abusiu de les mateixes… Si a tot això s’hi suma la repercusió del resò mediàtic, la fórmula pot resultar ser explosiva.
Un cop al cim aquestes paraules no tenen pietat i ondegen com una bandera. La bandera que sobrevola els nostres caps.

Aquesta ràpida ascensió acostuma a ser de paraules molestes, paraules que dites en excés irriten i el seu significat repica en la memòria com l’eco en una cova… Paraules que ens dónen clatellades… No dic que en un primer moment siguin paraules que defineixin l’ambient de neguit i crispació del moment, sí. Fruit del patiment i l’incertesa envers el futur.
Però a vegades, les ràpidament esdevingudes ‘paraules famoses’ s’acaben prostituïnt… I tothom hi acaba recorrent per obtenir una atenció inmediata degut al seu nou estatus de celebrity.
Avui hi ha un mót que m’agradaria retornar a l’anonimat, quan abans millor: ‘indignat’. Deixem-lo descansar i descarreguem-li la motxil·la de victimismes. Alliberem-lo i el podrem tornar a usar justament.

He esperat. M’he dit: “dona’t temps”. Però tota espera té un final i passats tants mesos trobo que miro la meva bandera i no m’agrada el que hi veig. Vull un canvi. Vull esperança, oportunitats, vull pensar que sóm capaços. No vull més clatellades. En resum, vull creure que quan miro al meu cim hi diviso paraules que em defineixen i que identifiquen allò que persegueixo amb el meu caminar.

Em fa patir que com a animals de costums que sóm, molts s’acabin tatuant al front la paraula ‘indignat’. És cert, estic en desacord en multitud d’aspectes de l’avui i ara però ja n’hi ha prou! Hem de donar pas a altres paraules que ens aportin la frescor que mereixem en moments caldejats, sense perdre estabilitat. Pas a l’acció, començant per nosaltres mateixos.

Mires al teu voltant i te n’adones de multitud d’històries amagades, països en efervescència, opinions de tots colors, de totes les races…
Torno, desfaig les maletes, miro cap a casa i hi veig un país preciós, una gran cultura i millor gent… Però també hi veig moltes coses a millorar. El país ens necessita, no t’adormis i actúa. Parla, utilitza la paraula, l’idioma, la llengua. És el nostre vehicle!

Jo defenso el català. I sobretot el català a les aules! Jo defenso el futur. Avui defenso una paraula…, no! Dues!
Paraules que també comencen amb “i”:   identitat i il·lusió.

jueves, 18 de agosto de 2011

Sóc del Barça - A ull obert

Estic convençuda que a molts madridistes avui els agradaria cridar que tenen l’ànima blanca en veu alta de la mateixa manera que jo avui lluiré la samarreta blaugrana i em convertiré per unes hores en el “petit embaixador” del meu club pels carrers del meu poble. Aquest serà avui el meu crit sord.

Faré ‘de català’, abaixaré el cap i callaré, aquí no ha passat res, almenys per avui, perquè vull disfrutar aquesta victòria, homenetjar als meus tal i com mereixen amb tot el protagonisme que els pertoca. Sense embrutar-me el vestit.

Perquè tots tenim el nostre paper en aquest grandiós club. Perquè no tant sols gaudim de les proeses dels nostres ídols, sinó que també se’ns ha encarregat silenciosament una missió, la d’extendre els valors, la humanitat i filosofia de l’esforç que ens inculca cada dia aquest equip. Per això ens sentim part del tot, part de l’engrenatge i essència dels nostres colors. I per això els nostres representants ens han de respectar, i ho fan, fent les coses com les fan, amb energia i dedicació, amb educació i respecte, amb el cap ben alt i sense dubtes. Xapeau!

De petits acostumem a ser cécs partidaris del que ens ensenyen a casa, però és només més tard, i conscientment, que fem l’el•lecció. Quan firmem el contracte etern que ens vincula al nostre club i aquí no hi ha clàusules de rescició que valguin.

Per tant, ens hem d’assegurar que serem crítics. Ens basem en uns valors que s’extrapolen a la nostra propia identitat personal. Perquè, avui en dia, confessar si ets del Barça o de qualsevol altre equip és donar la teva radiografia, la teva columna vertebral segons la que es regeix la teva propia trajectòria. Vull poder-me identificar i confiar en aquells als que estimo i, de la mateixa manera que en qualsevol relació, s’ha de ser constant i s’ha d’alimentar amb el dia a dia aquesta confiança i respecte. La decència, el savoir-faire, dignitat, educació, respecte, esforç, amistat, ambició, fair play i una llarga llista de valors fan que jo i milers de culés més ens enmirallem en aquest gran Barça guiat per aquest gran Míster.

És un caminar de formigueta, molt lent però a la llarga efectiu que ens fa donar més importància encara a allò aconseguit, perquè treballar d’aquesta manera costa més, i això ens solidaritza amb aquest Barça, perquè la vida no és fàcil, és la llei de la lluita constant, el seguir endevant amb el dia a dia de la mateixa manera que ens ho demostren aquests grans esportistes cada 90 minuts. Perquè el futbol o, perquè cada partit, és una lliçó a aprendre, una lliçó que segur podem extrapolar a la vida. Per això segueix essent tant important donar-li el màxim respecte i no abaixar la guàrdia en cap moment.

Per tot això i més, perquè definitivament en dies com avui, ahir, es demostra a ull obert que sóm molt més que un club. Perquè sóm tot allò que venim dient des de fa molt temps, gent normal. Perquè quan sona el despertador et sents bé, content, perquè aprecies el que tens, el que t’ha costat tant de tenir i que ara has de defensar, perquè t’estimes cada dia més qui ets, d’on véns. Perquè guanyem o perdem, fem les coses bé, molt bé! Orgullosos de ser qui sóm, catalans i barcelonistes.

Perquè jo amb els dits puc aplaudir fort, ben fort el meu equip!

Visca el Barça i visca Catalunya!

Felicitats per una gran Supercopa!

Agost 2011.

Imma Taulé Martí.

viernes, 22 de julio de 2011

Rehab



REHAB


De cop em trobo estirada en una camilla i tararejant en silenci  la tornada de “It’s my life!” de Bon Jovi.
Són, si fa o no fa, quarts de nou del matí i, tot i així, per molt adormida que estigui, tinc ganes de pujar-hi d’empeus, alçar el puny i cridar:
It’s myyyyyy liiiiiiiiiiiiiiiife! - com si fós l’última hora d’una d’aquelles nits de paxanga folclòrica.
Confesso que l’artista sempre m’ha produït cert rebuig, sempre l’he mantingut en un punt intermig i grisós, en la categoria de músics que no acabes de decidir si t’agraden o no… Però he de reconèixer que mítiques cançons com “Livin’ On a Prayer”, la pastelosa “Always” o la més recent “Have a nice Day”, seguides d’un llarg etcètera, estan molt ben editades i aconsegueixen quedar ben incrustades a la memòria!
Suposo que tot el que ha acabat envoltant a l’artista, des dels inicis més Glam a la publicitat, rumors, incontables operacions d’estètica i alguna que altra mala el.lecció musical massa popera fan que, precisament, quedi en el limbo de la incertesa i embruti el fet que ha estat un gran icone de la dècada dels 80-90 per a molta gent.

Recordo quan fa anys, estant a Anglaterra, no hi havia pub o farra que fós digne de menció al dia següent que no acabés amb un gran cercle d’abraços cantant el tema que els donà l’èxit musical; “Livin’On a Prayer”.  Li concediré almenys aquesta llicència.

Toca canviar de camilla, deixar les gomes elàstiques que m’ajuden a fer la tanda d’exercicis i entrar al box dels ultrasons. Avui és l’últim dia de rehabilitació!
Com que la lesió la tinc al turmell i no m’he de desvestir, no em tancaran la cortina. Aprofito la panoràmica… Mica en mica repasso la sala de màquines de dalt a baix; L’operació de cadera, el menisc, les cervicals, el tendó d’aquiles… És com si ens haguéssin rebatejat!

-“Bon dia, com va el turmell?”
-“Anar fent, i el tendó?...”
-“Mira aquí estem… Paciència…”

Amb un xic de mala consciencia no puc evitar treure’m un pes de sobre cada cop que veig alguna llarga cicatriu! Buff;  "ànims, que no estic tant malament”, penso.
Tots compartim els mateixos sentiments impacients d'obtenir miraculosament la salut perduda. Hi ha un vincle, es respira en l'ambient una solidaritat sincera. Tots compartim la mateixa música de 9h a 10h.

És la segona vegada que em toca fer rehabilitació. El primer cop em deia cervicals. Després d’un any i haver-me tranformat en esguinç em vaig adonar que tot seguia igual! Reneixia el sentiment del: "aquesta peli ja l'he vist!". Les màquines, les camilles, les pilotes de goma, les esterilles...i sobretot la fisio! El mateix somriure proper, la mateixa alegria i positivitat!

-“Hombreee! Què fas tu per aquí?!”
-“Mira, aviam si m’arregles!”

De seguida me n’adono que la seva actitut és molt terapèutica. Inmediatament treu importancia a l’angoixa que tu tens i t’enfoca cap a la recuperació! Treballar amb un somriure a la boca ajuda de manera inequívoca als que t’envolten! A la meva fisio li és innat! I des d’aquí li agraeixo que sigui tant generosa!

Pita l’alarma. S’han acabat els ultrasons. Em canvio, passo a les corrents. M’han enxufat a la primera sortida, la potència mica en mica puja fins a 23.. No ho aguanto més alt.
Mentrestant em torna a cridar l’atenció la música; “Video Killed the Radio Star”…
Em queden uns saltets a la pilota de goma i llestos!

En el transcurs de la meva hora de rehabilitació he anat escoltant altres èxits musicals més del meu estil; “Call Me”, “Another One Bites the Dust”, inclús “You can Leave your hat on”!
Me n’adono que no hi ha locutors, ni anuncis, que les cançons son vuitanteres i de qualitat! D’aquelles que et fan passar l’estona recordant batalletes. A l’antiga, estil fil musical.

Al sortir em despedeixo esperant no haver de tornar. Firmo el paperet de sortida i no m’en puc estar! Li pregunto a la simpatiquissima recepcionista mexicana si em pot dir quina emisora tenen sintonitzada! Efectivament no la coneixia, jo sóc més d’iCat FM.

He decidit que, durant un temps, mentre dura el ritual matiner de dutxa i esmorzar, el canal 66 del meu TDT sintonitzarà Radio Onda Melodia! Because it’s my life!

Salut!