M'acaba de passar una cosa un pèl insòlita... Han trucat el timbre de casa a mig matí, no esperava a ningú, així que he mirat per la mireta abans d'obrir.. dret com un pal, un noi desconegut. Obro i se'm presenta com el veí de l'altre escala. Em comenta que té una cosa per mi i fa un gest cap al terra. Encaro la mirada avall i hi veig una caixa de cartró mig trencada on hi ha una rotulació que diu: "COMUNITAT VEÏNS"...
Després d'un milisegon de vèrtics i crits interns, m'he quedat amb un pam de nas! "Aquell dia" ha arribat!Al aixecar la mirada, un pèl confusa, el "missatger" recull la caixa i me la dóna. "T'ha tocat la presidència, et cedeixo el poder" em diu.
Sense paraules i amb la boca seca, el miro a la cara i no puc evitar adonar-me'n que mentre els seus ulls em demostren una forta empatia solidària, els seus llavis dibuixen un somriure reprès de descàrrega i felicitat! Agafo la caixa i el simbolisme del moment fa que el pes es multipliqui per segons! Accepto les seves explicacions i el despedeixo cordialment. Tot just abans de tancar la porta i segurament degut a la reminiscència del dia del seu investiment em diu; "Tranquila, no hi ha massa feina, les revisions de l'ascensor i alguna que altra carta! Passarà en un tres i no res!"... Es clar...
Un parell de minuts més tard.. he lligat caps! La setmana passada hi va haver reunió... jo treballava.
És curiós com hi ha moments en què ens agradaria desaparèixer per un forat o simplement no entrar dins del bombo del sorteig!
Hi ha un envoltori de raresa i rebuig al càrreg de president de l'escala, d'alguna manera tots hi entrem amb la sensació frustrant de que tot seran problemes i maldecaps. Com s'ho fan els polítics per encarar-ho com una gran victòria?... Suposo que, ben bé, ha de ser vocacional... Salvant les diferències, ja sé que tampoc és el mateix arreglar el vidre trencat de l'entrada que construïr noves escoles o aprovar la llei antitabac.. Però d'alguna manera és un servei a la comunitat i d'ambdós càrregs n'esdevindran discrepàncies i conflictes que l'oposició s'encarregarà de resaltar.
Ara bé, dit això, intentaré portar-ho amb optimisme i com una prova més que caldrà superar. M'esforçaré i faré el que toqui en cada moment. (Però no us enganyaré, també estic agraïda que el càrreg duri un any i arribi el dia en que sigui jo la que truqui al timbre del veí del costat!)
D'alguna manera tot això em fa reflexionar i em venen al cap personatges com en Guardiola. Ell practica una filosofia que li funciona; només firma per continuar en el càrreg d'any en any! Has d' estar segur de la dedicació que implica i t'hi has de deixar la pell. A més serveix per tal de no donar les coses per fet i ser conscient cada temporada de la teva decisió, t'ho has d'anar recordant. Amb humilitat, sí senyor!
D'altres haurien de fer el mateix i no esperar 30 anys de mandat i una revolta amb repercusió a nivell mundial per adonar-se que han de dimitir!
Tanta investigació, tants laboratoris... A vegades penso que s'hauria d'inventar la "píndola del sentit comú". Tot resultaria més senzill i menys enganyós. No podem permetre que desaparegui el respecte. És l'únic valor que ens fa grans, n'hauríem de fer la nostra bandera, la nostra senyera.
Ahir vem presenciar un altre tipus d'opressió a casa nostra. Fent zàpping vaig passar de l'actualitat egípcia més brutal a l'actualitat esportiva de la sala de premsa aragonesa.
La notícia; "Raül Agnés, entrenador del Girona FC, abandona la sala sense concedir entrevistes perquè li demanen que parli en castellà."
Gran infàmia! Però el que interessa és el titular impactant! Sense voler fer apologia de la llengua, ni entrar en estatuts o independències, crec, per damunt de tot, en la libertat d'expressió i en el respecte entre les persones. Ahir, em va fer mal que encara ara i de manera inquisitiva a una persona se li exigeixi parlar una llengua en substitució d'una altra quan el locutor habia manifestat que no tenia cap problema en contestar en les dues llengues. No ho podem permetre, ens hem de fer valer. Respectar.
Així doncs i amb això acabo, vaig a ordenar el paperam de la caixa de cartró que m'ha estat entregada aquest matí! Faré el millor del meu mandat i sempre recordant que d'aquí un any cediré el càrreg al següent candidat, perquè jo no seré la Mubarak de l'escala.
Gràcies i salut!
